No hi ha productes a la cistella.
Xavier Bassa i Valls
Beurem alguna cosa digne, va dir.
L’altre dia vaig sopar amb uns coneguts. No ens vèiem des de feia temps i vam arribar al restaurant parlant tumultuosament, amb la precipitació que assalta als que, tot i no veure’s amb freqüència, es recorden i aprecien. Els motius de conversa es barrejaven, confosos en un mar de paraules. No ens havien pres encara la comanda quan un de nosaltres va manar destapar un vi exquisit i prestigiós. “Mentre esperem, beurem alguna cosa decent“, va dir.
La conversa va canviar per complet. Ja només es va parlar de vins. Un celebrava la fermentació en dipòsits d’alumini inoxidable, un altre sostenia que és imprescindible la criança en bótes de roure “millor hongarès que francès“. Si un defensava tal varietat de raïm, l’altre li contestava que un bon vi és abans que res expressió de la terra. Pontificava un tercer: “El que distingeix a un vi és l’edat de la vinya: o ceps vells o nous“. Parlaven només uns pocs, però tenien grans idees víniques que defensar. La trobada havia pres un caire primmirat. Predominava, ja no l’afecte, sinó una pruïja personal que, entre amics, no acostuma a manifestar-se. Afloraren els tics socials més en voga: agressivitat, enveja, dogmatisme. Abans de prendre nota, el cambrer va haver de suportar una discussió deplorable. El que havia començat com una trobada entranyable va derivar en ridícules trinxeres. Uns exigien vins lleugers, de bouquet fàcil: agradables, sedosos, embotellats en cellers de prestigi. Altres, fugint de les convencions, exigien vins amb personalitat: densos, amb forta empremta mineral, embotellats en petits cellers.
La conversa va canviar per complet. Ja només es va parlar de vins. Un celebrava la fermentació en dipòsits d’alumini inoxidable, un altre sostenia que és imprescindible la criança en bótes de roure “millor hongarès que francès“. Si un defensava tal varietat de raïm, l’altre li contestava que un bon vi és abans que res expressió de la terra. Pontificava un tercer: “El que distingeix a un vi és l’edat de la vinya: o ceps vells o nous“. Parlaven només uns pocs, però tenien grans idees víniques que defensar. La trobada havia pres un caire primmirat. Predominava, ja no l’afecte, sinó una pruïja personal que, entre amics, no acostuma a manifestar-se. Afloraren els tics socials més en voga: agressivitat, enveja, dogmatisme. Abans de prendre nota, el cambrer va haver de suportar una discussió deplorable. El que havia començat com una trobada entranyable va derivar en ridícules trinxeres. Uns exigien vins lleugers, de bouquet fàcil: agradables, sedosos, embotellats en cellers de prestigi. Altres, fugint de les convencions, exigien vins amb personalitat: densos, amb forta empremta mineral, embotellats en petits cellers.
Mentre compartia vergonya aliena amb el cambrer i amb altres estupefactes companys de taula, vaig pensar diverses coses. Per no exhibir més pessimisme del recomanable, n’explicaré només dues. Primera. Que també els plaers quotidians s’idealitzen.
Pocs anys enrere, el que les ideologies separaven podia recosir-se gràcies a una planera trivialitat, però d’un temps ençà també les trivialitats es contaminen. Això és clarament visible, al marge de l’excèntric sopar que els explico, en el futbol actual. El futbol era un tema de conversa ideal per a situacions compromeses. Fins i tot en l’ascensor, entre desconeguts. La rivalitat entre seguidors era una forma simpàtica i, naturalment, irònica, de companyonia. Ara el futbol és una fàbrica d’odi. Les idees abstractes tot ho enverinen en aquesta època de crisi. Serà perquè, com algú va dir, si una idea no és perillosa no mereix ser qualificada d’idea. La segona cosa que vaig pensar és que potser aquell sopar, tant excitat i frontista, animarà la nostra relació. El insomne Cioran sostenia que, ja que l’amistat és incompatible amb la veritat, l’únic diàleg que val la pena és el que mantenim amb els nostres enemics.
Article extret de la Vanguardia, autor Antoni Puigverd
Versión Castellana
El otro día cené con unos conocidos. No nos veíamos desde hacía tiempo y llegamos al restaurante hablando tumultuosamente, con la precipitación que asalta a los que, pese a no verse con frecuencia, se recuerdan y aprecian. Los motivos de conversación se mezclaban, confundidos en un mar de palabras. No nos habían tomado todavía el pedido cuando uno de nosotros mandó descorchar un vino exquisito y prestigioso. “Mientras esperamos, beberemos algo decente“, dijo.
La conversación cambió por completo. Ya sólo se habló de vinos. Uno celebraba la fermentación en depósitos de aluminio; otro sostenía que es imprescindible la crianza en barricas de roble “mejor húngaro que francés“. Si aquel defendía tal variedad de uva, aquella le contestaba que un buen caldo es ante todo expresión de la tierra. Pontificaba un tercero: “Lo que distingue a un vino es la edad del viñedo: o cepas viejas o nuevas“. Hablaban sólo unos pocos, pero tenían grandes ideas vínicas que defender. El encuentro había tomado un cariz puntilloso. Predominaba, ya no el afecto, sino un prurito personal que, entre amigos, no acostumbra a manifestarse. Afloraron los tics sociales más en boga: agresividad, envidia, dogmatismo. Antes de tomar nota, el camarero tuvo que soportar una discusión deplorable. Lo que había comenzado como un encuentro entrañable derivó en ridículas trincheras. Unos exigían vinos ligeros, de bouquet fácil: agradables, sedosos, embotellados en bodegas de prestigio. Otros, huyendo de las convenciones, exigían vinos con personalidad: densos, con fuerte impronta mineral, embotellados en pequeñas bodegas.
Mientras compartía vergüenza ajena con el camarero y con otros estupefactos compañeros de mesa, pensé varias cosas. Para no exhibir más pesimismo del recomendable, explicaré sólo dos. Primera. Que también los placeres cotidianos se ideologizan. Pocos años atrás, lo que las ideologías separaban podía recoserse gracias a una campechana trivialidad, pero de un tiempo a esta parte también las trivialidades se contaminan. Esto es claramente visible, al margen de la excéntrica cena que les cuento, en el fútbol actual. El fútbol era un tema de conversación ideal para situaciones embarazosas. Incluso en el ascensor, entre desconocidos. La rivalidad entre seguidores era una forma simpática y, naturalmente, irónica, de compañerismo. Ahora el fútbol es una fábrica de odio. Las ideas abstractas todo lo envenenan en esta época de crisis. Será porque, como alguien dijo, si una idea no es peligrosa no merece ser calificada de idea. La segunda cosa que pensé es que quizás aquella cena, tan excitada y frentista, animará nuestra relación. El insomne Cioran sostenía que, puesto que la amistad es incompatible con la verdad, el único diálogo que vale la pena es el que mantenemos con nuestros enemigos.
Articulo extraido de la vanguardia, Autor Antoni Puigverd
