Un disgust

Fa més de deu anys vaig comprar unes ampolles en una botiga de vins, on el dependent de la botiga, amic, em va fer una selecció de dotze vins. Entre elles hi havia una ampolla De Muller Solera 1865 Dom Juan fort, un priorat sec extra ranci. El venedor em va dir que era un dels tresors de l’enologia del nostre país, un d’aquells vins desconeguts, oblidats, i que amb el temps seria una ampolla que aniria guanyant valor econòmic. I tenia raó.
El vi és d’una solera procedent en la seva majoria, de les varietats Moscatell, Garnatxa blanca i Garnatxa negra, envellides a diferents nivells, apilades en tres pisos, amb el sistema de “soleras i criaderas”.
El pis inferior és anomenat solera, per ser la més a prop del terra, i conté el vi més vell.
 
D’aquestes soleras se’n retira una quantitat de vi (sol ser 1/3 del total de litres de la bota), per embotellar, i aquest volum extret és ràpidament reemplaçat per 1/3 de vi de la primera criadera, i les botes de la primera criadera són reomplertes amb 1/3 de la segona criadera (que són les de l’últim pis). Aquestes últimes botes es completen amb 1/3 de vi nou, procedent d’un envelliment oxidatiu en fudres de fusta.

El vi original d’aquesta solera és del 1865, l’any que va omplir les botes per primera vegada. D’aleshores, s’ha anat criant. Un tresor.  

Un tresor que anat guardant pacientment. Fins avui. Avui he decidit ordenar l’armari dels vins dolços i destil·lats. I en obrir la capsa de l’ampolla de Dom Juan Fort, que guardava tombada, he vist que l’ampolla havia supurat una mica de líquid. En retirar la cel·lofana que embolcalla l’ampolla, per a poder-la netejar, he pogut veure, que a l’ampolla li mancaven uns tres dits de vi: massa vi per la poca taca que hi havia; i examinant l’ampolla amb més detall, he vist que l’ampolla havia estat oberta.
O sigui, que algun client de la tenda havia encetat l’ampolla, l’havia tastat (suposo que esperant que fos un vi dolç), i tornada a tapar i embolicar amb la cel·lofana l’havia retornat a la botiga. A la botiga no se’n van adonar, i jo quan la vaig comprar, en anar embolicada amb la cel·lofana, tampoc. I sé segur que la persona que me la va vendre, no me la va colar, perquè som amics.
Un disgust, un gran disgust; de guardar amb il·lusió una ampolla, per a poder trobar un moment per obrir-la i compartir-la amb gent que estimes, amb gent que aprecies, amb gent que gaudeix del vi, amb gent que s’emociona, valora i vibra amb una relíquia enològica. Un disgust.    
Què penso de la persona que va retornar aquesta ampolla a la tenda, perpetrant aquest engany, aquest frau, aquesta estafa? Per dir-ho de forma   suau, educada, civilitzada, delicada, respectuosa, i comptant fins a cent, li diré que tota la ira de Bacchus maleeixi el seu paladar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Tens cap dubte?
Enviar WhatsApp
Skip to content