El Servei d’obertura

servei+d'bertura,+descorche

Llegeixo en el blog mileurismogourmet, una reflexió que fa l’autor sobre el concepte “descorche” en els restaurants, i que m’ha fet veure-hi un aspecte positiu, en el que no hi havia caigut.

Definim primer però, el concepte “descorche”.
Consulto a Joan Maria Romaní i Olivé, autor del llibre Diccionaridel vi i del Beure, (edicions la Magrana), i a Xavier Rull, autor del llibre Diccionari del vi, (editorial Enciclopèdia Catalana)
Segons m’explica en Joan Maria Romaní,  fa un parell de generacions, el “descorche” era una activitat de les noies de clubs de “senyoretes de companyia” (també anomenats serveis d’amor tarifat o d’amistat remunerada), que cobraven un tant per ampolla que feien obrir al client, teòricament sense haver d’oferir un altre tipus de serveis, serveis que no cal que descrigui ni ara ni aquí, perquè no crec que el lector necessiti més dades per a fer-se càrrec del que passa en aquests clubs, però si a aquestes alçades encara algú no es dona per assabentat, li recomano que abandoni aquesta lectura i acudeixi a una casa, adreça la qual li puc proporcionar, on per una suma raonable el satisfaran la seva curiositat, i d’altres apetències de molt més baixa índole.   
Nosaltres, però, ens centrarem en un altre aspecte, més… gastronòmic.
A la restauració francesa, l’anomenen Droit de bouchon,i a la península Ibérica, “descorche”, que s’entén com a una tarifa que es cobra per obrir i servir l’ampolla de vi que ha portat el mateix client.
Podríem dir, que es cobra per servir el vi i per utilitzar la cristalleria de l’establiment. I la tarifa pot ser de preu per persona, o per ampolla.
La traducció que proposo a “descorche”, és la de servei d’obertura, que crec que és prou entenedora.     
Sovint, m’ha passat que vaig a un restaurant amb ganes de beure una bona ampolla de vi; arribat al restaurant, resulta que a la carta no hi ha cap ampolla que satisfaci la meva imperiosa necessitat de poder libar un vi adequat, cosa que suposa un petit disgust i decepció (amb una davallada del meu estat d’ànim).
A vegades, trobem restaurants amb una carta amb plats extraordinaris, però amb una carta de vins, molt limitada o fins i tot, ridícula.
I a mi, com a amant del vi, quan no tinc una opció de vi correcte, el desencant que em provoca, fa que el menjar (per més bo que sigui), el restaurant (per més bonic que sigui) i el servei (per més atent que sigui), sigui percebut amb una valoració molt més baixa, i si algú em demana per la meva opinió del restaurant, aquest passa a formar part de la llista de “la-cuina-es-bona-però-no-tenen-vi”, i per tant serà un restaurant el qual no contemplo com a opció de segona visita, ni com a recomanable.
En canvi, si tinc l’opció de portar-hi una bona ampolla de vi, això farà que el bon menjar del restaurant, l’entorn i el servei, siguin valorats en la seva correcta mesura, o fins i tot a l’alça, perquè l’alegria d’obrir una bona ampolla, fa que el record que perdura de l’experiència, sigui molt millor.
I també farà que hi torni.
I que el recomani.
El bon record fa que el subconscient (com diuen a TV3) el valori positivament, i el mal record, el subconscient l’elimina de la llista de possibles opcions. Això és així, li podeu preguntar a en Lluis Bassat.
Els publicistes sempre treballen en el fet que la percepció de marca, tingui connotacions positives, i això fa que el client, subconscientment, tingui la marca en consideració, i que la compri.
Per tant, si un restaurant que permeti (i cobri, és clar) portar vi als seus clients, és més probable que el client marxi amb un millor record del restaurant (doncs ha menjat bé i ha begut bé), i per tant que hi torni.
Aleshores, doncs, animo a tota la restauració del país, a incloure dins dels seus serveis, el concepte de servei d’obertura.
Potser aquell dia no vendreu tantes ampolles, però guanyareu clients.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Tens cap dubte?
Enviar WhatsApp
Skip to content