No hi ha productes a la cistella.
percebre, Xavier Bassa i Valls
Percebre la percepció
L’olfacte és el sentit més fàcil d’ofendre. Retrocedim davant de l’olor a podrit per una associació ancestral que ens protegeix dels aliments en mal estat. En canvi, apressem el pas amb il·lusió rera el rastre d’una aroma a torrat o fumat. Potser sigui la relíquia d’una època on la recerca del foc era una obsessió de vida o mort. Amb el foc es pot pernoctar amb seguretat enmig de la sabana, la dieta es multiplica…el torrat, això si, ha de ser suau per no convertir-se en olor a cremat, una olor que provoca la fugida de tota classe de criatures.
Per viure hem de percebre. La percepció comença en el món físic de la llum i de les partícules, entra pel fisiològic de la pell, mucoses i òrgans diversos, es processa en el món cerebral i culmina en una complexa emoció psicològica. Sabem molt del món físic, quelcom del fisiològic, poc del cerebral…i gairebé res de les emocions.
Hi ha cinc combinacions basades en un sol dels cinc sentits. (el vidre de la vitrina sols deixa passar la vista; els guants de làtex del cirurgià sols deixen passar el tacte; els auriculars d’alta fidelitat sols són per l’oïda; el sucre és una exclusiva papil·lar, i l’ambientador olor-a-pi no aspira més que al olfacte.)
Hi ha deu emocions que combinen dos dels cinc sentits. (el fum és un objecte olfactevisual, amb freqüència inassaborible, que s’escapa silenciosament entre els dits. La televisió és audiovisual, inútil ensumar-la, llepar-la o acariciar-la. Hi ha petons delicats que no arriben a sortir-se del pla tactolfactiu. El só del violí és una proesa tactosonora del violinista. La seda és una experiència tactovisual…)
Les emocions que combinen tres sentits també són deu. (la audiotactovisual: el paper de cel·lofana multicolor ni te gust, ni fa olor, però multiplica la il·lusió de l’efecte “obrir un regal”. La pasta fullada és una agradable categoria tactesonoragustativa de la gastronomia; una altre de diferent és la olfactegustovisual de l’inquietant formatge blau. Una foguera és una ancestral experiència sonorolfactevisual que precedeix amb molt a la sonorolfactegustativa del fumador passiu…)
Hi ha cinc emocions que combinen quatre sentits. (tot menys olorar: un cristall de sal. Tot menys sonar: la mel sobre la torrada. Tot menys veure: la brisa marina perd poc per tancar els ulls. Tot menys paladejar: una mascota de peluix. Tot menys tocar: la empipadora prohibició).
I sols existeix una combinació que combini tots cinc sentits a la vegada. ( un bon cava: es mira, s’escolta, s’olora, s’acariciai, gairebé de seguida, es degusta la globalitat.)
Cinc de una, deu de dos, deu de tres, cinc de quatre i una de cinc, o sigui, 31 classes d’emocions sensorials. Això es tot? Es pot matisar més. El cafè fa millor olor que el gust que te, el peix te millor gust que l’olor que fa. Allò olfactegustatiupot distingir-se d’allò gustolfactiu. El fum pot ser olfactevisualo visualolfactiu, perquè de lluny es veu abans que s’olori, i de prop s’olora abans que es vegi.
Si en cada combinació ordenem els cinc sentits segons al seva rellevància o qualitat, aleshores les 31 es converteixen en 325 classes. I si dins de cada ordre es distingeixen graus d’intensitat , aleshores… Cada emoció, com cada ésser viu, sols és idèntica a sí mateixa, però cada emoció, també com cada ésser viu, pertany a una classe, on la classificació és, com se sap bé, una forma de intel·ligibilitat, una intel·ligibilitat tant fina com es vulgui.
Breve teoría de la emoción.
Jorge Wagensberg
