Joc de cartes: el millor establiment amb vistes al mar del Garraf.

• Publicat a la Revista cupatges. Aquí, la versió sense CENSURA. 

Aficionats!
Ja feia molt temps de la meva última crònica del joc de cartes, perquè com que el vi no hi és present no en feia crònica, però com que fa calor i estic vagarós, en faré unes ratlles (literàries, s’entén) per entretenir-vos aquesta tediosa època postelectoral.
Aquest cop el programa se n’ha anat a buscar un restaurant amb vistes, que mira que n’és de trist, anar a un lloc a menjar perquè tenen bones vistes.
Ja sabeu que a mi no m’interessen gens els restaurants amb vistes (anar a un restaurant per mirar per la finestra??!), ni els locals fets per algun decorador famós. L’estètica, únicament ha de ser al plat. I evidentment defujo de qualsevol terrassa absurda quan tot indicatiu de civilització es troba a l’interior d’una sala climatitzada. S’ha de ser burro per preferir suar en una terrassa quan a l’interior es disposa d’aire condicionat.
Però entenc que tots aquests que viviu reclosos en un trist pis amb finestra a un pati de llums, necessiteu mirar a un horitzó on semblí que us espera un futur millor.
En fi, que la vostra tristor, no ens desviï del tema d’avui.
Una novetat: el programa ve patrocinat per Font Vella, i ja sabeu que l’aigua és molt important, i que aquesta en concret, en principi, ve de Sant Hilari Sacalm, bonica població amb 5600 habitants de la comarca de la Selva, Girona, per tant, de Km 0, i encara que sigui del grup Danone, hem d’ajudar als nostres i fer una Catalunya més gran.
Recordeu: Europa ens mira.

El periple restaurador comença al local que conté els tres millors personatges del capítol:
El capità, port Ginesta
En aquest establiment hi trobem l’Eva Garcia (propietària) i en David Zambrana (gerent), que a més a més, són parella.
L’Eva sembla una regidora del PP que no ha tingut gaire sort amb la clínica d’estètica que va escollir, i, si això fos un capítol de crims, aquí apareixeria en Carles Porta i diria: recordeu això del PP, ja que més endavant tindrà importància. I riurem.
El gerent, en David, sembla un venedor d’una tenda de decoració del passeig de Gràcia, i en la presentació ha tingut els sants pebrots de dir que hi ha gent de València que hi van expressament a menjar els seus arrossos que, això és com dir, que hi ha americans que van a menjar hamburgueses al Frankfurt Pedralbes, o com dir que hi ha farloperos que van a comprar material a can Tunis.
El capità és un restaurant que en el passat havia tingut certa nomenada, situat ara en una zona ja decrepita de Port Ginesta, i com que estava en traspàs aquesta parella van tenir la pensada d’agafar-ho. Què podria sortir malament??
Hem de puntualitzar que el restaurant no té vistes al mar, té vistes al port, a un port de petits vaixells i barquetes. Vull dir que no hi ha ni iots, ni iots de narcotraficants. Ni això tenen.
El restaurant te prop de 40 anys i tot i que s’ha reformat, es nota que té edat, encara que els actuals propietaris afirmen que van tenir un incendi i la cuina es va cremar, en visitar la cuina això no s’ha vist pas que sigui tan nova.
En entrar a la cuina hi veiem en primer terme un gran bag in box ( és un tetrabrik) de 15 litres de vi blanc i un altre bag in box de vi negre. Per cuinar o per vendre a copes?? Ja sabem que el vi de tetra brik sempre inspira molta confiança.
A l’hora del menjar, el millor del programa ha estat un cambrer que no tenia idea de res i que mentia més que parlava i que a més a més, no ha sabut ni prendre nota correctament d’una taula de 5 comensals. Ara això sí, ha sabut obrir correctament l’ampolla d’aigua, tenint cura en tot moment que es veiés clarament l’etiqueta mentre de fons sonava ( molt fluixet, però es podia sentir ) la cançó Money, Money interpretada per Liza Minnelli.
No cal dir que les copes de la taula eren del pitjor vidre que podem trobar a un basar xinès de comarques. Els plats servits, unes tallarines congelades de bossa servides en un mar d’oli, una amanida de ventresca que semblava que venia d’un menjador escolar, l’amanida del capità… una p*** amanida amb formatge rul·lo de cabra i una lleterada de melmelada de fruits vermells, un plat de seitons i un caneló que no s’ha sabut identificar de què era. Amb els segons no hi ha hagut gens de sort, plats sense gust, ni cocció adequada i amb una presentació dels anys 90, d’un cuiner a punt de jubilar-se i que no s’ha actualitzat. I les postres, no cal ni que les comentem. Seria millor una visita a la secció de postres industrials congelats del Lidel.
Pel que fa al vi, han pres un cava de 32€, que si entreu a la web del restaurant i mireu la lamentable carta de vins, sabreu de quin cava es tracta. Una carta de vins amb una presència de productes catalans que no arriba ni al 20%, i carta que només podreu llegir en castellà, ja que el català no va amb ells.

Habana Blue, Vilanova i la Geltrú.
Una parella en principi, encantadora, l’Anna Casademunt (propietària) i en Felipe Masferrer (encarregat) porten l’Habana Blue. Aquí tenim un xiringuito de platja, a la sorra de la platja i amb vistes, aquest sí, al mar. En aquest establiment és on s’ha produït la frase de la temporada; en Marc Rodríguez el noi que diu que és gestor del restaurant cala morisca, ha dit que seure al sofà li fa sortir el seu costat femení, costat femení de l’ordre i de la neteja. Si, ho heu llegit bé: en condicions normals jo aquí em veig amb l’autoritat de dir que estem davant d’un autèntic subnormal, però com que la paraula subnormal no és políticament acceptable, diré que estem davant d’un autèntic cretí. Però tots sabem que en realitat, estem parlant d’un subnormal.
Pel que fa a la cuina de l’Habana blue, per l’espai i condicions que tenen, he de reconèixer que els plats que han servit estaven ben presentats i han estat ben valorats pels comensals, a excepció de la regidora del PP. Per cert el gerent del capità, un home vestit sempre amb americana, corbata i rellotge Hublot, ha tingut els nassos de demanar uns nachos. Uns putos nachos.
Han begut un vi blanc de 22€, segurament un verdejo d’importació. I quan dic d’importació vull dir que ve del país veí. Concretament de Valladolid.
Doncs per ser un xiringuito de platja, la veritat és que sembla un lloc recomanable.

Cala Morisca. Sitges.
En aquest establiment hi trobem al Marc Rodríguez que es presenta com a gestor del local, i al Michelle Lorusso que és el cuiner, i a sobre és Italià.
El gestor Marc Rodriguez, que sembla un killo vingut a més perquè ha estudiat en una escola concertada, diu que al tenir una plantilla de més de 20 persones, ell, el que fa és de Gabinet psicològic per a poder resoldre els problemes i consultes del seu personal.
Al principi del programa aquest noi ja m’ha semblat una mica gilipolles, però com que gilipolles no és una paraula del català normatiu, direm que sembla una mica cretí; i ja sabem que volem dir en realitat quan diem cretí.
El restaurant sembla instal·lat en un penya-segat amb unes vistes espectaculars al mar; això sí, al costat de la via el tren, d’un tren que passa cada 20 minuts.
Pel que fa al restaurant, la densitat de taules per metre quadrat sembla superior a la de taules d’un call center de Vodafone, però amb un accent més… més d’Europa.
I en aquest establiment la cambrera ha pronunciat la frase més ofensiva de l’any, una frase que, si estiguessin vius, faria plorar a Mercè Rodoreda, en Pompeu Fabra s’aixecaria de la taula i li clavaria a l’ull la seva pipa de fumar encesa, en Josep Pla li fotria un cop de bastó a les cames i l’Eugeni d’Ors… bé, l’Eugeni continuaria a Madrid.
La cambrera presenta un plat com a CALDÓS DE BUGABÀ.
Redeu. Recollons. Rehòsties. Me cagum tot.
No havia escoltat una ganivetada tan bèstia al català des del dia que em van demanar un entrepà de jamó i ques.
M’han confirmat que al sentir això sis membres de l’equip de gravació del programa es van llençar penya-segat avall. I és que un cop sents això en directe…. la vida ja no té cap mena sentit, i comprenc la decisió que van prendre aquestes persones. Respect.
Pel que fa al menjar, plats ben presentats i ben elaborats, tant els primers com els segons, com les postres i tots han quedat satisfets, menys la regidora del PP, és clar.
Per beure, s’han pimplat 2 ampolles de corpinnat d’un preu total de 79.80€.

I arriba la confrontació final on s’ha vist la realitat dels personatges, i on el cretí ha resultat ser més noble del que em pensava i la parella encantadora de l’Habana blue han puntuat amb mala llet per emportar-se el premi del programa, resultant no tan encantadors com semblaven.

Resum: a Catalunya continuem tenint un problema amb el putu pop. Però la veritat, si sou de la mena de gent que aneu a restaurants amb vistes, doncs endavant.
Recordeu allò del Carles Porta?, doncs resulta que l’Eva Garcia va ser regidora del PP a Montcada i Reixac, va ser diputada al parlament de Catalunya, i actualment és regidora del PP de Sitges. I la seva parella? Doncs regidor del PP de Montcada i Reixac.
Molt malament, però molt malament t’han hagut d’anar les coses en política per haver-se de ficar en un restaurant.
Ahí lo dejo.

ATENCIÓ: Qui em digui el nom del vi que han pres a el capità i a cala morisca, entrareu al sorteig d’un tast de vins per a 2 persones. Envieu la resposta a info@xavierbassa.com.
Podeu participar fins al 4 d’agost.