Joc de Cartes, el Pallars i la cuina avorrida i repetitiva.

Joc de cartes TV3 Xavier Bassa i Valls

Article publicat a la revista cupatges.

Aficionats! Avui el millor restaurant a la vora de la Noguera Pallaresa.
La setmana passada, a jutjar pels vostres comentaris, trucades, piulades i emails, no sé si va quedar clar quina era la població més lletja de la catalana terra, però sobretot, el que sí que m’ha quedat clar és a quina població de la catalana terra hi ha més ofesos per metre quadrat i més persones amb ni gota de perspicàcia.
I avui? Trobarem la segona població més lletja de Catalunya? És possible. Més endavant ho veurem. Ja us dic jo que el programa d’avui ha estat el més avorrit de les darreres 5 temporades; restaurants ensopits, cuiners oiosos i plats repetitius. Quina mandra, nois.
Comencem.

Restaurant l’Alosa, de l’Hotel Segle XX (Tremp)
Un restaurant carrincló, amb la típica estructura de local de bodes, bateigs i comunions, que tot plegat ja fa mandra. Resulta que el cuiner i propietari (David Vilanova) ja fa anys que es va separar de l’Esther Llovera que ja fa anys que no treballa al restaurant, de fet ella treballa al CAP (que són les sigles de centre d’atenció primària) del poble, però ha aparegut al programa en qualitat d’exdona. Vosaltres ho enteneu? Jo tampoc.
Els plats que ha servit, un salmorejo, una amanida de vieires, canelons de pollastre trufats i una amanida de tomàquet, eren uns plats tan adotzenats que feien badallar. Els segons plats i les postres, intranscendents. A la confrontació final, el cuiner s’ha defensat dient que tenia trenta-quatre anys d’ofici, diria jo, trenta-quatre anys en els quals no ha avançat en res. Fa el mateix de sempre, però sense ganes. Han begut una ampolla de vi blanc de 33 €.

Lo Racó del Pont (Pont de Claverol)
En aquest minúscul poble d’onze habitants segons wikipedia, hi trobem dos entrepeneurs que dieu els guais, que hi han obert un restaurant. El cuiner era músic, concretament tenia una banda de Heavy. I ho va deixar per obrir un restaurant. Bé, són aquelles coses que passen a muntanya. No pregunteu per què. El cuiner m’ha semblat que conservava encara totes les dents, cosa que està molt bé.
Els plats, una amanida sense criteri, una ració de patates braves que ocupaven tota la taula, unes gambes XXL que portaven més temps congelades que anys d’ofici del cuiner de l’Alosa. Els segons, un steak tartar sense gens de gràcia, un entrecot, una pota de pop, uns peus de porc i unes postres d’estar per casa. Tristor altre cop. Han begut una sola ampolla de vi negre 20 €. Això no és gens heavy.

Cal Jou (Conques)
La Inés Quintana era una urbanita, entenc que amb diners, que es volia retirar a cuinar a la muntanya, buscant un poble on no hi hagués res. I aquí ho ha trobat. Ha presentat uns plats amb una mica d’intenció, però li falta recorregut, experiència i saber fer.
Hem vist unes croquetes, uns canelons de microones, una esqueixada, una amanida amb pretensions i una olla pallaresa aigualida i sense corder. Els segons plats tenien una mica més de presència, però no agafaria pas el cotxe per anar-hi expressament a menjar. A priori, ha semblat el millor restaurant de tots, però ha quedat últim. I és on millor han begut, obrint dues ampolles i gastant 70 € en vi. Així, sí.

I acabem aquesta anodina entrega amb tristor, però amb la convicció que ningú m’insultarà ni m’amenaçarà per aquesta crònica. L’única cosa positiva del programa és que no ha aparegut cap tataki de tonyina. Encara hi ha esperança.

Tens cap dubte?
Enviar WhatsApp
Skip to content