Joc de cartes, “miserias”, brutícia i potes de pop.

Aficionats!

Davant les reaccions provocades pel meu comentari al capítol de joc de cartes dedicat al Port de la Selva, vull demanar perdó públicament. Soc conscient que, amb les meves paraules, he pogut ferir moltis personis.

Els que em coneixen saben que alguns dels meus amics són negres, àrabs, sud-americans, gais, lesbianes, transsexuals, jueus, nans, dones, discapacitats amb molt diverses discapacitats, persones amb malalties rares, concursants de MYHYV, tertulians, personatges del programa callejeros, víctimes dels GAL, de GRAPO i d’Al Qaeda, persones amb disfunció erèctil, vegans, hippies, hipsters, residents del barri de Gràcia, gent nascuda a Lleida o a Badalona, drogoaddictes, obesos mòrbids, persones pèl-roges, persones tatuades, votants de Ciudadanos i en general, persones pertanyents a col·lectius minoritaris. Fins i tot conec a un paio amb el sarcoma de Kaposi. Jo sempre he lluitat pels seus drets, i per això lamento que el meu comentari publicat hagi fet una impressió equivocada sobre la meva persona. Lamento, sobretot, els perjudicis que hagi pogut causar al col·lectiu afectat. Un cop més, les mevis més sinceris disculpis.

En aquest últim capítol d’estiu Joc de cartes busca el millor restaurant centenari de Barcelona. No cal que us digui que, que un local faci molts anys que estigui obert no vol dir que ho facin bé, sovint vol dir que ha trobat inquilins que han mantingut el mateix nom. I també sabem què passa quan un restaurant passa de pares a fills: que el talent no s’hereta. No s’hereta mai. Recordeu a Jordi Cruyff? Doncs això.

Can Miserias
Aquest establiment feia molt temps que estava en traspàs, fins i tot va estar una temporada tancat, i ara l’Oriol Vallet, propietari i cuiner, i Àlex Comellas, cambrer, gestionen el restaurant Can Miserias, que fou obert l’any 1921. La cosa no els va gens bé. Hem vist un restaurant deixat, amb una cuina bruta, els tovallons tacats, amb coberts bruts, pèls als plats i una closca de caragol sota una taula. Els plats que han presentat no han agradat gens, de fet han rebut les notes més baixes que es recorden a la història del programa. Tan baixes que m’estalviaré comentar-los. Imagineu com eren que ni jo m’atreveixo a comentar-los.
En aquest capítol ha passat una cosa que feia molt temps que no veiem al programa. Els dos concursants han caigut molt bé a l’audiència, oferint una imatge molt entranyable i afectuosa. No es tracta, però, de ser cordial, es tracta de ser rigorós i professional; si m’ha d’operar un neurocirurgià el que vull és que sigui competent i no que només tingui molt bona intenció i bon cor.
Al final del programa el propietari ha dit que només feia quatre mesos que cuinava, i linkedin indica que l’Oriol Vallet és administrador d’una empresa que distribueix sondes de temperatura i que ve del món comercial. A Catalunya, i per extensió a la península Ibèrica, sempre ha passat que qualsevol persona sense cap mena de formació ni experiència s’atreveix a obrir un bar o un restaurant i, sovint, quan una persona que no sap què fer a la vida, obre un restaurant passa el que passa. A la confrontació final han fet tanta llàstima que fins i tot la gestora d’operacions del restaurant Glaciar s’ha ofert per organitzar-los el restaurant perquè veia que no se’n sortien de cap manera.

Pots ser bona persona o fins i tot molt bona persona, però si cuines de pena, cuines de pena. Can Miserias no és un local per anar-hi a menjar. I de fet ja no hi podreu anar perquè Google indica que ja és tancat. Però tot i que estigui tancat això no impedeix que en les últimes hores hi hagi prop de 180 ressenyes amb 5 estrelles de persones dient que és un lloc ideal per anar-hi a menjar quan de fet, ni hi ha anat mai, ni hi anirà, però se senten millors persones fent aquesta ressenya. Els Catalans som bona gent, Europa ens mira i ho tenim a tocar.

Fonda la Palmera
Obert l’any 1862 i gestionat per l’Albert Fité des del 2021, quan en va recuperar la propietat, acompanyat de Marc Bros, cuiner i soci. El restaurant es veu polit i endreçat i té encant. L’única cosa que no m’ha agradat és que les ampolles de vi negre estaven exposades en un prestatge tocant el vidre de la cuina. Malament. Molt malament.
La carta de plats sembla patrocinada per la marca Josper, una marca de forns amb brasa que s’ha posat molt de moda a tot arreu. L’esmentaven a mesura que presentaven els plats. A vegades els acords comercials ajuden. Tots els plats que han presentat han agradat molt i pel que s’ha vist a la pantalla seria un lloc recomanable. No acabo d’entendre el perquè en les últimes hores l’establiment ha rebut una onada de ressenyes dolentes a google i això demostra que les ressenyes de google no SERVEIXEN PER A RES. De fet, l’únic que miro a les ressenyes són les fotografies dels plats, que això sí que em dona una idea del treball del cuiner.
Moralment, aquest era el restaurant que havia d’haver guanyat aquesta edició del Joc de Cartes.

Restaurant Glaciar
Aquest local va obrir l’any 1922. Sílvia Quirosa, gerent d’operacions, i Xavi Ballester, cambrer, seran els representants d’aquest establiment. Dic representants perquè quan una persona es presenta com a gerent d’operacions, vol dir que darrere del restaurant hi ha un grup empresarial, en aquest cas el Grup La Pomada (amb cinc restaurants a Barcelona ciutat), que el gestiona. Ho notem en la cuidada estètica del local, on es nota que un decorador ho ha pensat i disposat tot, en la tipografia utilitzada en el rètol i en la carta.
Durant el servei hem pogut veure com mai s’ha d’obrir una ampolla de vi escumós: el cambrer, sense recolzar l’ampolla a la taula, ha obert l’ampolla a l’aire i li ha sortit disparat el tap de suro, amb el consegüent perill de ferir a algú o de trencar alguna cosa que pugui també fer mal a algú. Targeta vermella directa.
En aquest restaurant ha aparegut el pop. No sé què passa a Catalunya amb el putu pop. De fet, el cuiner de la fonda la Palmera, ha dit que ells no en tenien a la carta perquè és un producte molt prostituït i que n’hi ha poc, i té tota la raó. De pop, a la costa gallega, n’hi ha poc, i a la costa catalana, molt poc. Això vol dir que majoritàriament ve del Marroc, Dakla, Mauritània, etc. i la majoria dels restaurants compren les potes cuites, envasades individualment, preparades per escalfar i servir.
Tots els plats que han servit han agradat i finalment, han guanyat el concurs. Sincerament, hauria preferit que guanyés Fonda la Palmera on hi he vist un major esforç i una millor cuina.

I amb això s’acaba el joc de cartes estiu. Ara a esperar la nova temporada que com sempre vindrà carregat de locals als quals no cal que hi anem a perdre temps ni diners.